Corrupcions

Anem fent i d’explicacions en donem ben poques, és més: ens destorba això d’explicar, donar raons. Fer i callar sembla la consigna no escrita que sovint guia els nostres actes i omissions. La corrupció recorre la vida ensenyorint-se, fent-li la guitza a una transparència innocent que s’ho empassa gairebé tot. Quan a un programa de ràdio escoltes parlar de valors i tot seguit ràfegues de publicitat anorreen qualsevol bri d’esperança en un consum responsable, en una moderació en els hàbits, etcètera i etcètera, doncs acabes prenent la decisió de no engegar més la ràdio o deixar d’escoltar segons quines emissores i profetes.

La tan predicada lluita contra el càncer de la corrupció esdevé cortina que amagarà un munt d’abandons i derrotes, et dius: caldrà decréixer, caldrà desmuntar, rehabilitar, restaurar l’edifici bastit amb tones de materials de dubtosa qualitat i procedència. Les sospites apunten el càncer s’estén per teixits encara sans, els tractaments són caríssims i la investigació passa per hores molt baixes en el camp esmentat.

Cert que la tasca política, el treball per les qüestions col·lectives, la dedicació democràtica a la millora dels nostres pobles i barris, dels serveis públics és una de les més lloables, cert que ara és temps també de reivindicar-la, però com a tasca de tots, com a esforç ciutadà per decidir, per portar a terme allò decidit. En delegar hem deixat al ciutadà coix, l’hem desposseït de la ferramenta que permet la projecció de l’individu en els altres.

Aquest refús a tot el que signifique participar, aquest allunyar-se de tot allò assembleari consolida el model autoritari, la preeminència de la imposició i la injustícia en la presa de decisions. Així ens va, condemnant-nos a criticar amb cara d’estafats cada vegada que se’ns descobre l’engany. Un acaba pensant tantes renúncies i delegacions li acaben passant factura article rere article, noticiari rere noticiari.

Cansats de tant d’escàndol la indiferència acaba estenent el seu mant sobre consciències i idees. Sí, de tant en tant, hi ha un esclat, un poc revolucionari de vegades, però és més impotència que altra cosa, manifestació d’un malestar col·lectiu, reprimit convenientment per qui més té a perdre, amb totes les complicitats de la xarxa teixida per aïllar-lo.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.