Plou, el dia és molt gris

Et fas gran, veus com funcionen les coses al teu voltant i et dius açò mai més. Ho fas en coses petites del cada dia, ho fas amb les comunitàries. Malgrat el plantejament recorres camins que evitaves, dius paraules que et vas prohibir a tu mateix. No serà difícil veure’t en posició extremada maldient d’uns i d’altres, finalment del teu actuar contradictori. Segurament en altre temps es visitava el confessionari, segurament es pot descarregar tanta energia negativa en una partida de pilota, una cursa popular, un partit del que siga, escrivint un text.

Arriba un moment en què estàs amb mi o estàs contra mi. Arriba un moment que participes o no participes. Es desborda la mala llet i no veus més enllà d’uns murs alts i grossos. Et dius a tu mateix que és l’individualisme, que és la contradicció de l’home contemporani, que és una incomoditat creixent. Ara com ara et fas gran i ja no pots veure certes coses, el cor se t’accelera, la boca se t’omple de grolleria. T’has convertit en quelcom monstruós i t’amagues.

Igual el que veus i sents acaba essent una llosa, igual no et resta altra que refugiar-te en el teu món particular, submergir-te en les onades de la lletra impresa, en les aigües tranquil·les de les músiques estimades. Insuportables fugides endavant, insuportables silencis on es congria una foscor insana, un patiment estèril. Llavors apel·les a un sentit de l’humor que acaba en sarcasme àcid, en menyspreu superb. Com un desert immens arriba el silenci que saps deuràs creuar de nou. Com un desert immens davant teu es dibuixa un calendari de renúncies, un itinerari d’abandons.

Semblem passar-ho tan bé amb aqueix cos esbudellat entre les cordes, fregit a colps de puny, d’insult barroer, de crit espantós. No s’entén la crida a la solidaritat i l’esclat del consum embogidor. No s’entén la barreja de la poesia i la cridòria de les masses enfervorides. No s’entén la demanda de justícia i l’esclat de la despreocupació per l’altre. És tan difícil veure clar, és tan difícil no plànyer-se. Ara com ara adoptes un posat radical quan en realitat et colpeja la fiblada de la desfeta, d’un munt insuportable de renúncies.

Tant de bo pogueres tastar un vi renovador, escoltar un evangeli salvador, veure una imatge de l’esperança. Saps no és aquest món de miracles, ans de miratges, ans d’il·lusions fugisseres. No demanes res, saps el goig està en donar, igual t’equivoques fent-ho a canvi de no res. Cada passa t’allunya i t’apropa alhora, submergit en la ignorància de les hores. Cada passa t’enfonsa o et fa surar, sols entens amb certa perspectiva, sols comprens amb cert coneixement.

Albirar és una pretensió inabastable, et conformes amb un present fràgil, un territori possible. Basteixes la teua tranquil·litat momentània amb la convicció de que serà només això, feble de certeses, escàs de fites, allunyat de les frases que vas escriure en el quadern de les frases cèlebres. Se t’han fos els ulls, la boca s’ha omplert d’una pluja abundant. Més enllà del túnel vas ignorant el desig.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.