Fred

Passaren les pluges, mullaren la terra, deixaren saó. Vingueren els freds. De sobte qualsevol petita ferida sembla queixar-se des d’un perdut racó de la pell, el coll i els muscles senten punxades incòmodes, descobreixes a la matinada els mitjons no t’abriguen prou els peus. La tramuntana escombra el terrat, perfila el paisatge amb lluentor extraordinària. Els dies de sol estiuenc són un miratge, desplaçar-se esdevé incomoditat, abocat a l’estatisme, al recolliment en una mena d’inèrcia indeturable.

Reconeixes en el sol la potència salvadora de l’energia, en les clarors el territori de supervivència, en la lluentor dels astres les petjades de l’esperança fràgil.

Lluites per mantenir el pensament a recer del caliu de les idees, t’empenyores en romandre pròxim a l’escalf d’una llar.

Darrere els aparadors les temperatures dels objectes s’enfonsen, sota les bombetes de colors esclata el mercuri sota zero. Creiem sobreviure dins els abrics, enroscats amb les bufandes, enguantats, cobrits els caps a les fuetades hivernals, i de sobte descobrim glaçada la mirada, desencaixada la veu, immòbil la memòria.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.