Vaig escoltar un soroll, en guaitar pel balcó: un operari dalt un enginy, diguem-li plataforma mecànica, feia uns ajustaments a la nova farola de la façana de la casa familiar. Farola que substituïa aquella, on fa ja alguns anys, l’alcalde popular pengés el seus recordats cartells electorals amb l’eslògan: jo vull un poble millor.
Les faroles que fins fa no molt de temps il·luminaven la nostra quotidiana foscor eren dels anys socialistes, i quan es van instal·lar, crec recordar, es deia que serien per a tota la vida. Foren o no per tota la vida, no puc deixar-me de preguntar quina falta ens en feien aquestes noves. La resposta que m’arribava era aquella ja coneguda de si les perilles d’estalvi energètic, de si una rebaixa considerable en la factura elèctrica. Tant de bo em contestava a mi mateix.
Mentre es produïa aquest debat, una altra farola, a tocar de casa, continuava parpellejant com totes les nits. Pel badall del finestró s’intueix, nit rere nit, la intermitència de la il·luminació pública. A la matinada el so inconfusible de l’òliba s’uneix a aquesta lluminositat discontinua, acompanyant els moments de vetlla. Sincerament, pense que la il·luminació tant els hi dóna, la veritat.
Darrere tots aquests canvis lumínics només veig foscor, tota la claror que es pretenia es torna confusió sinó ens proporcionen als ciutadans informació clara dels processos de contractació: jo no n’he rebut cap sobre el particular. I és clar no era pla de posar-se a preguntar-li a l’operari de torn en guaitar pel balcó, ni al diligent policia local que va acotar la zona per garantir l’absència de vehicles mentre es portava a terme l’operació de renovació.
Fos agosarat parlar en aquest exemple de corrupció local, però saber, conèixer que hi ha al darrere sembla que sempre demana un esforç suplementari de ciutadania. Si els nostres representants van a treballar a les façanes de les nostres cases, no estaria malament, com a mínim, que ens digueren com, perquè, quant.
