Doble

Sovint es diu que l’administració de justícia és lenta. Com tot l’afirmació caldria matisar-la, atenent a les resolucions de les darreres hores. Sovint s’apel·la a la llei i l’estat de dret amb vehemència al voltant d’unes pretensions concretes, determinades.

Em pregunte quina justícia reclamem en aquest món tan egoista: una que aplique mecànicament normes?; una que equilibre o restaure? Em pregunte d’entrada si en aquesta societat competitiva, agressiva, intolerant hi cap la justícia. Em dic com a molt podem aspirar a un cert ordre, garantit per forces de seguretat de diversa mena, quelcom que no és per mi justícia. La justícia com a principi dubte es trobe en la base de comportaments i decisions de governants i individus, encara que hi ha de tot a tot arreu.

Triomfa el i tu més, guanya el jo primer, s’imposa el nosaltres sempre ho hem fet així, s’afirma l’ara no toca, es difon el no anem a tolerar, es conrea l’això no va amb mi, ens refugiem amb l’a mi no m’afecta. 

Un món de dobles morals, de dobles vares de mesurar, de dobles vides i dobles drets ho té bastant malament per ser just. La justícia que s’hi puga establir no serà imparcial, independent, autònoma, serà quelcom administrat, impostat, paper mullat i segellat, expedient oblidat a un prestatge. La bena que tapa els ulls de la representació de la justícia li impedeix veure més enllà d’un fred despatx, d’una sala d’audiència. Tanta fredor ha acabat amb els somnis millors.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.