Sovint es diu que l’administració de justícia és lenta. Com tot l’afirmació caldria matisar-la, atenent a les resolucions de les darreres hores. Sovint s’apel·la a la llei i l’estat de dret amb vehemència al voltant d’unes pretensions concretes, determinades.
Em pregunte quina justícia reclamem en aquest món tan egoista: una que aplique mecànicament normes?; una que equilibre o restaure? Em pregunte d’entrada si en aquesta societat competitiva, agressiva, intolerant hi cap la justícia. Em dic com a molt podem aspirar a un cert ordre, garantit per forces de seguretat de diversa mena, quelcom que no és per mi justícia. La justícia com a principi dubte es trobe en la base de comportaments i decisions de governants i individus, encara que hi ha de tot a tot arreu.
Triomfa el i tu més, guanya el jo primer, s’imposa el nosaltres sempre ho hem fet així, s’afirma l’ara no toca, es difon el no anem a tolerar, es conrea l’això no va amb mi, ens refugiem amb l’a mi no m’afecta.
Un món de dobles morals, de dobles vares de mesurar, de dobles vides i dobles drets ho té bastant malament per ser just. La justícia que s’hi puga establir no serà imparcial, independent, autònoma, serà quelcom administrat, impostat, paper mullat i segellat, expedient oblidat a un prestatge. La bena que tapa els ulls de la representació de la justícia li impedeix veure més enllà d’un fred despatx, d’una sala d’audiència. Tanta fredor ha acabat amb els somnis millors.
