Avancem pel particular itinerari illenc, contemplem un territori molt pròxim envaït de consumidors embogits, estabornits. Defuig les notícies d’aquest estiu (encara vaig llegir al diari L’ex-president del Consell i ex-diputat del PP Antoni Marí Calbet felicita la seva filla, com a nova batllessa d’Eivissa) , també propostes sense nord. Es discrimina per llengua, per raça, per raons econòmiques. De volta de tot, als vianants se’ns ofereix un present de cartró-pedra per anar passant el temps. Les nostres fites s’aturen en una acumulació de vegades molt absurda. 12 d’agost, dimarts.
Visitem Valldemossa, en entrar ens anellen amb una mena de polsera de paper que haurem de mostrar durant l’itinerari cartoixà. Als meus ulls es confon poble i cartoixa, carrers i places amb terrasses de bars i restaurants, amb els aparadors de les botigues més diverses. Les dones del poble semblen ser les gestores de la Cartoixa, també de la cel·la independent, la número 4, aquella que diuen, i certifiquen, habitara en Chopin, na George Sand i els dos fills d’aquesta.
Les restes del passat cartoixà, del pas dels artistes, de l’estada d’en Jovellanos, de les inquietuds de s’Arxiduc, de qui se’ns diu va mantenir una relació cordial amb l’emperadriu Sisí, s’ofereixen al visitant, com si dels bocins d’una granada explotada es tractés, per les diverses dependències conservades. L’organització proposa un breu concert per ambientar el passeig, no se sap si amb ànim evocador o per justificar el muntatge que s’ofereix com una mena d’esperpèntic centre comercial.
En llegir el llibre de na George Sand sobre la seua estada mallorquina (Un invierno en Mallorca, en castellà), en especial les seues impressions sobre Valldemossa, no deixa de resultar tot plegat ben contradictori: així l’estada gens fàcil dels forasters en aquell poble i la devoció dels actuals pelegrins, recorrent dependències com tractant d’ensumar un rastre llunyà d’aquells dies en els quals aquells artistes encara van poder escriure, miraculosament, unes lletres, unes notes reeixides. No en va, en Miquel S. Oliver ja formulava al 1918 la pregunta ¿Com era Mallorca llavors… per què s’establís entre una terra secularment hospitalària i uns estrangers que pertanyen avui a la immortalitat aquella formidable, implacable repulsió que registra la història mig avergonyida?
Mentre dinem observe passar per la carretera nombrosos camions amb la retolació Aigua per consum humà, circumstància que em porta a reflexionar sobre les mancances hidràuliques que deu patir l’illa, i posar-la en relació amb la frase aquella tan escoltada en altres temps al país dels valencians: Aigua per tothom.
Constatem que la cambrera del restaurant valldemossí on dinem no ha visitat mai la sol·licitada cartoixa, i per si fos poca cosa no coneix na Maria del Mar Bonet: no entenc res, potser ella no ens entén a nosaltres.
Tornem a Palma en un autobús ple de gom a gom. De camí a la residència un peculiar individu ens convida a canviar açò el proper 20 de maig… ens diu que la realitat és una merda… demanant-nos el vot per Podemos: estem en campanya electoral i jo sense adonar-me’n.
El gran esforç de la memòria dels dies, dels actes per sobreviure en alguna mena de reivindicació, de vindicació, de presència, d’existència…
