Els retrats dels reis de les Espanyes, que arribaren a primeries dels setanta a les escoles públiques per substituir els d’aquell cabdill guerrer, deuen estar a punt de ser retirats i substituïts per d’altres amb les imatges dels nous reis, més dels nostres dies. En algun vell magatzem de segur es trobaran aviat en Joan Carles, na Sofia i en Francisco.
Les monedes amb el rostre afaitat convenientment del nou cap de l’estat es preparen per consumar el canvi regnícola, igual s’estimula el consum. Les administracions públiques ja tenen prou feina en canviar la imatge del cap de l’estat aquests dies en tots els centres oficials, igual que als periodistes vassalls se’ls ha girat feina als funcionaris estatals. La marca Espanya canviarà definitivament de logotip als segells postals, després de veure passar tants rostres joancarlins els darrers anys, tot i que el correu electrònic ha acabat destronant silenciosament el tradicional.
Molts turistes enviaran als països d’origen targetes amb la nova imatge dels monarques feliços, donant testimoni gràfic dels darreres esdeveniments històrics als seus familiars i amics. Són dies de preparació de discursos, de disseny de les rutes dels venedors de la gran notícia, de posats magnífics, de somriures còmplices, de genuflexions submises, de salutacions marcials, d’uniformes de gala, de balls de saló, de brindis sentits, de malenconies llunyanes, d’absències reials, de netejar la pols a la vaixella de l’àvia, d’airejar velles joies, d’espolsar estores, d’ofrenar i ofrenar, de desfilar marcant el pas, de dolors insuportables de canell i sabates de taló, de vestits de cua i pedreria fina, de corbata de llaç i armilla blanca, d’himnes sense lletra, de masses sorollosament monàrquiques amb banderetes bicolors, de pàgines paper lluent i couché, de publi-reportatges de contes de fades.
Després de soterrar en vida el pare dimissionari toca consagrar al fill preparat. Només serà això: un canvi d’imatge. Qui crega en els contes de fades continuarà creient, qui s’ho mire tot amb indiferència s’ho continuarà mirant amb la distància i incredulitat de sempre. Al cap i a la fi no se’ns demana res més que aplaudir o callar, trist paper el d’aquell a qui van dir-li ciutadà i ha descobert és només un súbdit.
