Se’n va, ha presentat la dimissió. Li ha costat, també, però ho ha fet, no volia però. Ni una sola paraula d’agraïment a les filles, després de tot el paperet (igual: el de tocar de peus en terra, finalment, un poc només) que els ha tocat en aquesta història, el mateix que a tota la descendència fotografiada des de la confortable arribada al món. Nous temps, noves persones: nou rei, nova cap socialista. Pànic a la participació, terror a la transparència: atado y bien atado.
La batllessa del Cap i Casal parla de bondat del monarca i d’exemplaritat en la transmissió del poder. Aquesta bondat de la que parlava fa una miqueta de fàstic: governar, ella ho sap, no té res a veure amb bondat, almenys, pense, el govern que practiquen des de la casa consistorial. Aqueixa exemplaritat al·ludida és pura façana, coll encorbatat i posat distingit, paraules solemnes. Però què es pensa aquesta senyora? Més d’ofrenar les velles glòries de sempre, amb alguns encara funciona, la maduresa suposa deixar enrere tanta enganyifa. No cal recordar les imatges que la bondat de donya Rita ens ha llegat al llarg de tots aquestos anys, ja podria abdicar ella també. La transparència valenciana.
L’hereu estarà molt preparat, però em sembla en la seua formació van ometre el màster en legitimitat democràtica. Tampoc és que les universitats tinguen una completa oferta de titulacions en la matèria, però aquesta assignatura ha restat pendent: es presentarà al setembre? Entre les fotos de la legitimitat, amagades als mitjans per la família, trobaríem unes quantes amb el dictador present, artífex d’una restauració monàrquica que grinyola: més transparència.
En dies de recordatori de la casta, de complicitats entre els dos grans partits polítics la notícia de l’abdicació reial adquireix uns tints especials. El règim ja va exhibir el seu potencial durant la passió i mort d’en Suárez, ho està tornant a fer, sembla ho farà amb els propers juraments dinàstics. De sobte els periodistes han trobat una pedrera per anar fent: darreres transparències.
