S’abraçaven a Camps

Aquell motorista el torne a veure en una fotografia abraçant l’ex-president Camps, recorde una dona besar un altre polític, en Rajoy, com si es trobara amb l’home de la seua vida, també l’esclat d’una rialla en creuar la mirada una venedora de parada de mercat amb una alcaldessa valenciana. Aquesta devoció per les persones públiques porta aquestes explosions afectives, com una mena d’indeturable alegria que mereix ser expressada: tocar poder?

A la reina del regne encara sembla se li encén l’esguard quan es troba amb les multituds i meneja mecànicament la seua mà per saludar. Sempre m’han semblat aquestes manifestacions d’afecte o vassallatge com una mena de constatació de l’existència d’un personatge publicitat de les maneres més diverses. El veure esdevé la participació en la construcció del personatge.

Les passejades entre càmeres i guardaespatlles, les pujades i baixades d’escales, les eixides i entrades de foscs vehicles oficials, el posat quasi marcial a les trones dels discursos o davant un micròfon a una sala de reunions o de plens,  formen part del ritual de l’exhibició de l’home ocupat en el benestar del seu poble. Moments que contrasten amb la difusió d’imatges en roba còmoda i esportiva, tot passejant per jardins acuradament treballats, acaronant bells gossos, envoltats d’una família exemplar: el merescut descans de l’home o la dona públics. 

Sospite el seguidor fanàtic que s’abraça al personatge públic no en té prou amb l’abraçada, que el pas per demanar un favor és imminent si les circumstàncies acompanyen. En morir l’escriptor García Márquez s’han difós unes imatges del rei espanyol abraçant l’escriptor. No he pogut deixar de preguntar-me si haurà fet el Borbó alguna lectura de les seues obres, tinc els meus dubtes.

Aquests pensaments em porten a escriure també sobre la famosa agenda del personatge, que una secretària s’encarrega de confeccionar al costat d’un telèfon que no deixa de sonar, cobertes les espatlles per un jersei de punt molt fi, amb una mà cercant l’escalfor d’una tassa de cafè. Aquesta agenda li permetrà dir que no a moltes pretensions i serà el camí a recórrer per teixir una existència oficial. L’agenda sempre està completa i hi ha llista d’espera.

Allà on les càmeres i els micròfons no arriben, en les habitacions reservades, serà on el personatge es trobarà amb ell mateix, espai vetat a les abraçades, a les explosions d’afecte dels seguidors: que ningú em destorbe, per favor.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.