Tren nocturn a Lisboa. Bille August

En una mateixa setmana he viatjat per mig món, de manera literària i cinematogràfica, haig de puntualitzar. Ahir mateix vaig passar una estona a Lisboa. Un llibre és el bitllet per al descobriment d’una història ambientada en la dictadura de Salazar. La còpia de la sala anava tota en anglès i no deixava de dir-me a mi mateix: sense el portuguès aquella història m’arribava una miqueta coixa, tocada. Malgrat això, la interpretació del professor protagonista em va resultar bastant digna i l’alegria de trobar-me a l’actriu Martina Gedeck va ser un agradable moment: allí estava ella per veure ell, i nosaltres, les coses amb visió renovada.

De vegades, en veure una pel·lícula al cinema tinc la necessitat de prendre unes notes, però no done a l’abast, tinc que seguir els subtítols, tindria que anotar, la foscor em dificultaria l’escriptura … impossible de totes totes. En conclusió: les notes no van bé amb el cinema. Cal llegir el llibre i aleshores prendre notes?

La pel·lícula d’ahir m’ha portat a connectar les reflexions sobre la pressa, que acabe de llegir a n’Emili Piera, amb la lectura que en fa del llibre Jeremy Irons. Va llegint el llibre a poc a poc, al tren, al vaixell, entenc, i amb la lectura concentrada i pausada avancen les imatges. Igual la cinta peca un poc d’explicar massa coses, hagués guanyat amb certa simplificació. 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Tota la vida és cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.