Prompte farà un any, a la Fira del Llibre de València, descobria a l’autor de la mà de Manel Alonso i el projecte Germania. M’encomaní del seu somriure, vaig adquirir el seu dietari. Aquests dies de Falles he viatjat a la comarca de la Pena, territori literari on es mouen les reflexions i vivències de l’autor.
Els meus viatges literaris al Sud s’havien aturat al Rovellet de l’ou de la mà de l’incombustible, ¿enciclopèdic?, Joan Carles Martí i Casanova. Amb en Durbà he tingut, tenim, l’oportunitat de fer una passa més enllà, ¿a la fi del món?, on un professor de valencià viu una experiència barreja de desterrament, lluita per la supervivència, immersió en les aigües de la indiferència i rebuig hostils, testimoni en primera persona del pelegrinatge quotidià dels professionals de l’ensenyament per un territori abandonat i lliurat al mateix temps al pitjor dels oblits.
L’escriptura esdevé aleshores exercici de salvació, de guariment i conservació de la dignitat agredida, crònica del país en carn viva, enmig d’un paisatge devastat, interpel·lació desesperada a la posada en marxa de «polítiques» lingüístiques amb un poc de trellat, que deurien comptar amb la seua experiència com a referència obligada.
Al final de tot plegat no podem deixar-nos de fer preguntes: en què s’està o s’ha convertit l’ensenyament en general i de la llengua en particular?; quina articulació del territori estem/estan portant a terme les autoritats incompetents?
Com a viatger, no sabria dir com a professor (¿?), crec cal viatjar al Sud, al «nostre» Sud, al particular de cadascú, al del país dels valencians…
