No he pogut resistir-me, he cercat la imatge de la dona rossa i m’ha paregut molt bonica, guapa, irresistible. Com no vaig poder resistir adquirir a una llibreria buida el volum, al poc d’acabar de llegir l’anatomia contada per en Cercas.
He llegit, fa temps, les columnes d’en Vicent a «El País» dels «meus amors» de lector de diaris acabat d’arribar al quiosc en la primera joventut. He escoltat l’autor en presentacions d’anteriors treballs. He tornar a veure el «Tramvia a la Malva-rosa» per televisió, el mateix que em vaig creuar una nit en passar per davant l’estimat Monestir de sant Miquel dels Reis, ara sagrada Biblioteca Valenciana, i que sia per molts anys, per favor Senyor!
Em mancava aquest relat entre les boires del Suárez oblidat i oblidant, em mancava per viatjar a aquella Espanya grisa, casernària de la meua infantesa i primera adolescència. Ho ignorava tot, i tot estava per fer, i tot encara era possible. I, sobretot, es llançàvem a fer-ho tot i fer-ho possible, sense mitjans.
La dona rossa un bon dia s’apareix i en el seu encís encén les primaveres, descongela els hiverns glacials. Per un moment em crec aquesta història i em fa seu el relat. No demane més a la literatura.
