Al nacer el día. Goran Paskaljevic

La música és una de les meravelles de la vida. El seu protagonisme en aquesta proposta cinematogràfica ve donat per la connexió que estableix entre els éssers humans, vius i morts.

Després de rebutjar els parlamentaris del PP que els jutges espanyols coneguen de crims contra la Humanitat allà on s’hagen produït, independentment de la nacionalitat de víctimes i botxins, la necessitat de reivindicar justícia i universal es fa més viva, si més no.

Tristament la manipulació de les víctimes pel poder polític o el militar, o el que siga, continua essent d’una vigència insuportable. Si, a més, afegim la poca vergonya i impunitat amb la que vénen actuant l’extrema dreta i alguns responsables polítics dels auto-anomenats partits “democràtics”, el panorama no pot ser més descoratjador.

El protagonista de la pel·lícula que comente passa de la sorpresa per la notícia de la identitat i desaparició dels pares, passant per la seua interiorització i comprensió, fins l’homenatge. Un homenatge que, malgrat la seua precarietat, té un valor preuat.

Sense el reconeixement dels crims, sense autèntica reconciliació, sense unes noves premisses no hi ha opció de progrés. El dolor ens convoca a una profunda reflexió, a una recuperació de la memòria i a una acció decidida en pro d’un món més just i respectuós amb l’altre.

Els apunts d’una societat que beu per oblidar, que oblida la tradició i la substitueix per una altra de buida i aliena, que ho basa tot en els diners, que novament rebutja i aparta l’estranger, grollerament xenòfoba, que funcionaritza l’art, que abandona el patrimoni, que oblida… ens deurien de fer pensar i reaccionar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Tota la vida és cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.