M’emprenya molt veure només el nacionalisme dels altres com «el nacionalisme», igual com el terrorisme dels altres com «el terrorisme». Als evangelis es parla molt clar quan es diu allò de «no veure el camell a l’ull propi i veure la busca a l’ull aliè». La vista ens juga aquestes males passades i no és cosa de l’edat.
Sempre recorde allò de la «nacionalitis» o inflamació de la nació, malaltia de la que parlava Joan Fuster, i no deixe de pensar que es tracta d’una de les malalties del nostre temps, encara que no es parle molt d’ella o les farmàcies no dispensen encara cap medicament per guarir-la.
Per altra banda, crec l’individualisme fereix greument els sentiments nacionalistes o la nació, en tant que la pertinença al cos nacional s’esquerda al dimitir tantes persones. Aquest anar cadascú a la nostra ens allunya de la resta i els punts de trobada es redueixen significativament. Sense dubte això debilita la nació.
Per mi reivindicar les nacions, els pobles, els col·lectius humans esdevé inherent a la dimensió de grup, de col·lectiu dels éssers humans, necessari per al seu creixement i desenvolupament. Ara bé, engegar instruments de dominació i imposició, extermini i destrucció, en nom de la superioritat d’una nació sobre altra són paraules majors.
I qualsevol nació, poble té dret a autogovernar-se, donar-se les pròpies normes per conviure, dins d’un respecte estricte dels drets humans, per petita que siga. Aqueix dret d’autogovern, àmbit de decisió comú és «sagrat».
Les imposicions ja sabem on ens porten, la manca de llibertat ja sabem el que és, la lluita sempre és llarga i costosa, sovint s’emporta per davant vides valuoses, en moments de ceguesa hem de resistir. La resistència ens ha de fer forts.
