Els desocupats fem alguna cosa. No tindrem nòmina, no tindrem cap, no cotitzarem a la seguretat social, no pagarem massa imposts. Però de segur que fem alguna cosa, com per exemple escriure aquestes ratlles.
Vinc dient, com s’ha dit des de fa temps, que hi ha molta feina o, simplement, feina, el que passa és que està mal repartida. Per favor, que a ningú se li ocórrega de posar un ministeri per al repartiment de la feina. Açò té més a veure amb una filosofia o manera de viure que amb la presa de decisions polítiques, que igual també hi ha que prendre’n alguna.
Entenc que en un «sistema» capitalista les coses vagen com van, una de les seues normes bàsiques és «qui més puga per a ell», egoisme pur i dur. Els principis de cooperació, el sentir allò públic com allò de tots com a valuós, doncs no estan en el seu millor moment. Repartir feina ve a ser com repartir pobresa.
«No ens alimenten molles, ja volem el pa sencer» cantava l’Ovidi. Hem arribat, com en altres qüestions de la vida, a fer del treball un fi, fins i tot, en molts casos, una malaltia crònica, repartir-lo acaba essent com el repartiment del benefici: vinga, tots a treballar, tots a engreixar les peces de la maquinaria! Tots treballarem, tots guanyarem diners, tots en gastarem!
Repartir la feina té sentit en un món de tots iguals, on treballem per tots, dignament. En coses poc importants s’apliquen uns esforços desproporcionats, i en d’altres molt importants l’actuació és testimonial. El mal repartiment, d’entrada, ja té a veure amb aqueixa manca de proporcionalitat entre esforços i tasques. Part de les problemàtiques planetàries tenen a veure amb aqueixos desajusts, fruit de visions desencertades a l’hora de bastir la nostra realitat.
Repartir sí, reconsiderar també. Crec és urgent.
