«Amable» és un dels adjectius que recorde haver llegit associat a les crítiques o comentaris a aquesta pel·lícula. Com a espectador en pocs moments em vaig sentir malament a la sala mirant el que s’oferia, diria que vaig passar una estona agradable.
Ara mateix, he pensat en aquells tres personatges dins aquell Seat 850 verdós i m’ha vingut al cap el Renault 4 del meu oncle Joan i tota la gent que hi cabia en les nostres excursions dominicals al secà familiar. Aquells vehicles tenien quelcom de vehicles de somni. Vista aquella gent des el meu «ara» diria que tenien moltes ganes de fer coses i de fer-les tots junts.
Certament que les condicions dels protagonistes del film de Trueba són difícils i la facilitat del títol, adjectivant la «vida», segurament vinga d’una certa capacitat per llançar-se i deixar enrere els patiments que no es desitgen. És a dir d’una certa valentia, coratge per anar més enllà de l’entorn quotidià i entrevistar-se amb Lenon, conservar els cabells llargs o no voler abandonar el fill que portes al teu ventre.
L’aposta per un «mestre»d’escola per teixir el relat per mi simbolitza l’aposta per l’educació i la cultura com a centre de qualsevol moviment per construir mons nous. La reivindicació d’aquesta premissa avui continua essent tan necessària com sempre.
Tornant als tres viatgers de la pel·lícula, tots tres han topat amb elements que no ho posen precisament fàcil, que esdevenen obstacles a l’harmonia a la que legítimament aspiren. Aquell temps gris era temps de galtades, la del capellà, la del pare, la de l’encarregada d’una casa «d’acollida» de mares fadrines. Galtades que feien molt de mal, galtades que ho frustraven tot i et deixaven marcada la mà a la cara per bastant de temps, si més no.
La vida amable, la vida humana, harmoniosa sovint es troba amb aquestes actituds violentes que ho desmunten tot. La projecció igual també tracta de ser un petit cant a l’esperança de què un altre món ja era possible aleshores i ara: que només cal tancar els ulls, encara siga un moment. I somiar.
