ECCE HOMO

El que em sembla veritablement lamentable de l’assumpte de l’Ecce Homo de Borja és la deixadesa del nostre patrimoni, l’estat de descurança en què es troben tantes i tantes obres d’art. La incúria que envolta la situació de peces, de béns, porta a fets tan tristos com aquest. Es parla de “restauració” quan estem davant d’un atemptat, d’una agressió, una desafortunada actuació, una més, “restaurar” és una altra cosa. Es diu, a més a més, que promourà el turisme, quan les visites a la localitat deurien ésser per conèixer el patrimoni que allotja, per conèixer el bo i millor d’aquell poble. Molts dels que lloen el que ha fet la dona «restauradora» tindrien d’altres paraules si s’hagués empastifat una pintura d’un mestre reconegut. La dona «restauradora» no és la responsable de la vigilància i conservació de l’obra, però els ciutadans tenim responsabilitats, igual que les autoritats. Tot plegat fa molta pena en el circ dels mass media, i als preocupats per la “imatge exterior d’Espanya”, els deuria de provocar vergonya i una autocrítica en profunditat sobre el que passa entorn al patrimoni historicoartístic. El panorama de les agressions consentides, tolerades, ignorades és tan gran que l’”anècdota” de Borja no és més que un gra de sorra a la platja dels despropòsits. Malament si només muntem aquest rebombori per un fet que d’aïllat no té res.

Tweet