A Pasqual Cortina, el corretger de les Cases de Bàrcena. “In memoriam”

Amb la passió que el caracteritzava em va convocar al dinar d’amics que
faríem a una alqueria de l’Horta, molt prop de la mar, d’aquestes amb façana a
Llevant des d’on es pot respirar la platja. Pel febrer ja s’havíem trobat al
restaurant de Montoliu, a Meliana, i la seua recepció raonant amb Vicent, vora
una séquia, la recordaré sempre, amb el seu vestit i corbata impecables per les
millors ocasions, el seu esguard feliç per la vida i la vehemència de les seues
intervencions, mentre el meu germà i jo arribàvem del Congrès d’estudis de l’Horta
apressadament. Perquè aquesta persona, em sembla, s’estimava estar viu, s’estimava
la vida, malgrat tots els lladres i xoriços que pogueres trobar-te pel camí,
als que havia que desemmascarar.

M’ho va comentar Bernat i jo mateix ho vaig pensar: a Meliana s’estava
acomiadant, ell savia que marxaria aviat, si més no ho intuïa. Pense que era
cert, sobretot per com ens mirava. Durant el dinar parlà poc, escoltava les
intervencions d’uns i d’altres i afegia qualque cosa si feia falta provocant,
amb naturalitat, la simpatia dels
convocats. Igual que alguns portaven a casa seua taronges o carxofes, jo mateix
li vaig portar alguns llibres de Benedetti, de Galeano, finalment el voluminòs “Anna
Karènnina” de Tòlstoi, mestre rus del que parlàrem en les darreres xarrades. Em
va fer molta il·lusió que li donaren
bons moments durant les seues vacances aquelles lectures, a ell lector devot
del Quixot cervantí.

Allí, en aquell habitacle, vora la carretera de Barcelona, tothom parava,
saludava, conversava, algunes persones hi prenien cadira i feien i rebien
companyia hores i hores. Allí, en aquell habitacle, les hores de feina constant
filaven el temps de persones amb noms i cognoms al voltant d’un catalitzador
incansable. M’encantava aturar-me en anar o vindre de Meliana, cert que no
tenia sempre temps o predisposició, però la rebuda i el comiat eren sempre
incondicionals, i aquell home et proposava sempre prendre cadira. Em sap greu
no haver fet moltes coses, com ara acudir a la fira del llibre amb ell, veure
plegats qualque espectacle o escoltar algun concert. Vicent explicava la seua
afecció per la música, per acudir als certamens, pel ball també. Crec el seu
estimat germà tocava l’acordió i anaven
d’ací cap allà muntant balls i saraus, en uns temps memorables, entranyables.

El soterrar va ser civil, va ser públic, va ser molt sentit pel que he
sabut. Recentment, en visitar al cementeri la seua tomba, no vaig poder deixar de
recordar un moment asseguts als bancs de la placeta de l’església al costat d’una
olivera esperant el final de la missa d’un altre soterrar. Sense deixar de
respectar les creences i pràctiques del temple, a la plaça la gent xarrava i
esperava per acompanyar un taüt i una família en el moment més trist, que
sempre és el de la separació, el del tu restaràs allà i nosaltres ací. Els bons
moments ningú ens els prendrà, com aquell de la placeta sota el sol vora un
arbre preciòs, intercanviant paraules, convocant el somriure, les complicitats.

La teua adhessió al coneixement, la
cultura, l’esforç, la solidaritat, la justícia, les persones més pròximes, ens
guiarà per sempre. Vas escriure la història en lletres petites, la veritable. Aquell
dia a l’alqueria tu estaves amb
nosaltres, per sempre més. Gràcies.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.