Aquestos dies està en boca de tothom la maniobra d’alguns funcionaris que fitxen i deixen la feina, que dic deixen, fitxen i continuen sense posar-se a la feina, o en fan d’altres durant el temps que es suposa deurien dedicar a llurs tasques de servei públic. Sembla haver-hi dos grups o classes d’aquestos treballadors públics: aquells que es creuen formar part d’un cos privilegiat de ciutadans, el privilegi màxim dels qual és no treballar tenint una feina per tota la vida i un sou per a sempre; i aquells que es saben sota la gran responsabilitat d’administrar la cosa pública, tot dedicant llurs esforços diaris a que els conciutadans reben les prestacions a les que tenen dret per formar part de la ciutadania, drets a canvi de deures responsables. Em sembla que els primers no es creuen allò d’una administració pública, de tots, de qualitat. Em sembla que l’esforç dels segons resta moltes vegades amagat sota la ineficàcia generalitzada de molts serveis al País Valencià. Potser ara és el moment de qüestionar el sistema d’oposicions per accedir i romandre a la funció pública, potser ara és el moment de qüestionar les deficiències en els controls de qualitat de les tasques administratives, la deixadesa i la corrupció exteses a l’administració pública valenciana, com un càncer que corca les institucions que tant han costat d’aconseguir i que uns pocs han acabat patrimonialitzant i desnaturalitzant en perjudici de molts ciutadans que encara paguen impostos per rebre, a canvi de llur esforç, protecció. Tot plegat sembla una estafa si deixem perdre el que es de tots, tot plegat acaba essent un frau si s’esquerden els fonaments de l’estat de dret, de l’estat social, de l’estat democràtic. Ací la paraula poble, la paraula col·lectiu fa molta nosa, i allò privat, allò privilegiat acaba imposant-se com a única proposta admissible. Quan un funcionari públic deixa la feina burlant els controls horaris està burlant-se de tots els seus conciutadans, començant per llurs companys, dels que han confiat llurs impostos a les institucions públiques per rebre quelcom a canvi del que dóna pels altres, es trenca una relació de confiança que rau en la base del contracte social. Donem i rebem a canvi, per bastir una societat compromesa, cohessionada, responsable, on cadascú aporta d’acord unes habilitats, una formació i on tots hi compten. Els comportaments que es denuncien són indignes dels que es reclamen funcionaris públics, servidors de la ciutadania. Al periodista dir-li que també podria esperar per fotografiar als que ixen “a quin hora” de les seues feines, em té igual sien públiques o privades; als funcionaris estafadors dir-los que ja n’hi ha prou senyores i senyors, que una miqueta més de seriositat i les coses anirien molt millor per vostés i pels altres.
