04-01-10
El miratge del sol s’ha esvait, tot seguint les prediccions meteorològiques torna la pluja, els núvols, els paraigües. Ens llevem, sona la campana de l’església de la nostra senyora del Repòs, la meua traducció del nom del temple de la cantonada (santa Maria del Riposo) del Bon-repòs al repòs directament. Se’ns proposa avui endinsar-nos al món vaticà després de llegir a Stendhal sobre l’arribada de Rafael a Roma, al 1508, rebent del Papa Juli II l’encàrrec de pintar una paret a una "stanza", on hi treballaven pintors com ara Piero della Francesca, Bramantino de Milà, Lucca di Cortona… comença aleshores la "disputa del sant sagrament", els ulls encara impressionats per la contemplació de les restes del gloriós passat imperial, el cos endurit per les passejades sota el fred.
Una de les coses que em crida l’atenció del grup viatger és que l’afecció per la fotografia no és tan gran com la del grup de l’estiu, aquesta qüestió dels records i la seua fabricació, del viure el present fabricant passat que contemplar en el futur, la perdurabilitat de les imatges, la memòria va ser objecte de debat durant el dinar d’ahir, elements que conformen la indústria turística, però no ens ha d’entretenir de les nostres motivacions de formar-nos com a persones, d’enriquir el patrimoni cultural propi, el comú, fet arran de sedimentacions constants i reaprofitaments continus. Em ve al cap que durant el sopar darrer parlàrem de cinema italià, reflexionant sobre l’esperit nordamericà del risc, del lluitador.
Molt d’hora visitem la plaça del Vaticà, feta sobre una antiga necròpolis, abans plaça dels "vaticinis". Entràrem a sant Pere després de passar un control de seguretat i haver recorregut un tros de la columnata de Bernini. Allí les meravelles es succeixen, com ara la Pietat de Miquel Àngel, les dimensions espectaculars de tot el temple, on van intervenir Bramant, Miquel Àngel, Maderno, Bernini, entre d’altres. En eixir del Vaticà arribem fins al castell de sant Àngel novament tot renunciant a la visita dels museus papals atesa la llargària de la cua per entrar-hi.
Aprofitem per visitar dos temples molt importants santa Maria la Maggiore i sant Pere in vincoli, la primera espentada per Roderic de Borja, la segona molt visitada per la imatge del Moisés de Miquel Àngel, de gran bellesa i espectacularitat. Passegem el carrer dedicat a la pilota i al tercer intent visitem l’església de Montserrat on es troben soterrats els papes valencians Calix III i Alexandre VI.
Les darreres hores del dia visitem sant Felip Neri, tornem al Panteó, amb l’immens ull obert al cel des d’on ens observen els déus, de la seua cúpula agafaren els papes Barberini el bronze per fer les columnes salòmoniques del baldaquí de sant Pere. Estem vora la tomba de Rafael i fa un moment ha acabat un concert de música coral.
Fem un capuccino després, més tard a la Fontana de Trevi demanem un desig. Roma és una ciutat en metamorfosi, cercant-se a ella mateixa, confusa ara amb l’arribada massiva d’invasors, igual en altres èpoques de despoblament l’arribada massiva de pelegrins suposava alguna cosa semblant. El passejant va i ve conformant el paisatge, la geografia humana de la ciutat, és el que hi ha, els habitadors de la ciutat, els que hi viuen i treballen han de conviure. Et passaries la vida, davant aquesta font, deu ser la "Dolce vita" del Mastroiani i la Ekbert, tothom s’hi fotografia, s’asseu i mira, xarra, s’abraça, l’aigua s’emporta tots els nostres sons, és una remor constant, monedes, desig de tornar, de viure.
A la plaça d’Espanya un arbre de Nadal plora llum el dilluns a la nit, mentre observem esgotats una ciutat desconeguda des de la Trinitat del Mont, sopem uns paninis abans de marxar a dormir.
