«Alger-Dubai-París»

Un conegut de Mallorca, del poble de Campanet,
em va comentar allà  fa unes setmanes que coneixia a uns valencians,
havia compartit a les nostres comarques bons moments amb ells.
Recentment m’ha arribat a les mans un llibre premiat a Dénia que porta
per títol "Els valencians d’Algèria" (edicions el Bullent), que conta
les vivències de molts habitants del país que hi van marxar per
diferents raons ja des de començament del segle XIX. El volum té com a
base un bon grapat d’entrevistes i aconsegueix apropar-nos amb molta
efectivitat al que van ser aquelles aventures personals en terra
estranya. Costums (per exemple hi portaren la mona de Pasqua amb ou dur
i tot), llengua (el patuet valencià), treball, relacions humanes
s’exposen oferint-nos tot un tapís de vida que en descobrir-se sorprèn
i fa entenedor el fet migratori per una banda i dóna , per una altra,
notícia del viatge personal d’aquells éssers. Doncs bé, en enviar fa
uns dies un correu electrònic al conegut mallorquí comentant-li la meua
troballa aquest m’informà que tenia el llibre i que els seus amics eren
els creadors de les seues fulles. Què petit és el món! No abandonant
llocs llunyans, una novel·la va ser fa uns dies motiu d’admiració i
atenció per a qui açò escriu: "Els silencis de Maria" (editorial
Brosquil) de l’alcoià en Carles Cortés, presentada al Centre Ovidi
Montllor a l’octubre. Maria deixa Alacant per anar a Dubai, on hi viu
el seu marit i les altres esposes d’aquest, on tindran una filla, Nour
(Llum). Maria tornarà a la seua ciutat, hi trobarà un nou company,
l’Hèctor, pare de la seua segona filla, la Sandra. He trobat un
missatge d’esperança, de lluita per la veritat i la justícia, per
estimar i ser estimats topetant sovint amb obstacles difícils de
salvar. La veu del narrador adreçant-se a un tu que puc ser jo,
nosaltres, vosaltres em feia l’efecte de parlar-me a cau d’orella al
llarg dels capítols. El diari de Maria, les cartes, els diàlegs a la
presó de Fontcalent entre la misteriosa Laura i Hèctor, teixixen una
història colpidora i que enganxa, que agafa volada quan coneixes els
protagonistes. Només unes línies per acostar-me a un altre viatge
literari, el que proposa en Francesc Bodí a "El soroll de la resta"
(Bromera). Convida a acostar-se al París de maig del seixanta-vuit  i a
la Vall d’Ebo, en un temps per trobar sentit en arribar a una cruïlla
personal. Molt de nivell.
Jaumejoan

Tweet