Terrat

Des de menut un dels espais que més m’he estimat de la casa familiar ha
estat el terrat. Recorde que, en enfilar-me per la vella escala i
empentar la porteta de fusta per on accedia, era una mena d’escapada
plena d’un gran atractiu. En antigues fotografies m’hi puc veure al
costat de la mare sostenint-me davant del pare fotògraf o amb el meu
germà entre cactus i joguets arribats la nit de Reis. Aquelles plantes,
que eren una de les afeccions del pare i venien de diferents racons del
país,  visitades per motius de feina, com ara Elx, la mare les veia com
un incòmode obstacle quan estenia la roba, juntament amb les vespes que
niaven entre teules. Precisament els llençols acaronats pel vent em
produïen una agradable impressió i més tard els vaig associar amb
pel·lícules italianes en veure’ls-hi, i amb els versos estellesians.
Dels jocs infantils, inclòs el muntatge d’una piscina d’aquelles
portàtils, aquell paisatge passà a ser el de les cigarretes que fumava
d’amagat sobre la teulada, tot imitant el pare, o el lloc on preparava
menjadors per als ocells després de lectures sobre el tema. Hi he
passat moltes vesprades estiuenques, tot esperant el final del dia, amb
una novel·la entre les mans o escrivint qualsevol cosa en una llibreta.
També, només despertar-me, hi he guaitat per fer estiraments tot
orientant el cos al sagrat orient. A la nit el cel oferia un espectacle
ple de misteri, que la lluna sempre augmentava amb son esguard potent i
metàl·lic, i sobre la barana els ulls cercaven estrelles i planetes,
mentre passaven lentament avions amunt i avall. He abeurat molts
moments de nervis eixint al terrat, simplement deixant perdre la mirada
sobre el paisatge de la ciutat acostant-se o sobre les muntanyes de
ponent o sobre els campanars dels pobles veïns o sobre els camps de
tarongers i hortes del terme. Amb el temps el terrat ha restat
encerclat de noves construccions, veig un poquet de ciutat, els cims
d’algunes muntanyes i teulades nouvingudes, em console en pensar que em
resta tot el cel amb els seus núvols i estels, amb els seus ocells que
ens visiten aturant-se sobre els cables i antenes de televisió i aquell
penell, que amb el símbol del carrer on vivim,  coneix el nom de tots
els vents.

Tweet