El último sow. Robert Altman.
Les obres dels homes tenen el seu temps, un principi i un final. Un programa de ràdio en moltes ocasions ha estat molt més del que es pretenia en un principi. Ha anat més enllà perquè ha creat lligams, ha generat un tapís de sentiments difícilment repetible i explicable, un lloc comú. Les aventures humanes col·lectives són per una banda resultat d'un esforç comú i alhora suma de participacions individuals imprescindibles. Aquesta pel·lícula tracta d'això precisament: de persones amb la seua petita història particular que un bon dia es creuen i fan música, s'estimen, anuncien productes que els acompanyaran a les seues vides, que fan acudits i comparteixen somriures, anècdotes. La fragilitat de la vida és la pròpia temporalitat. Algú vigila i la mort va fent la seua, o un empresari que s'ho vol vendre tot per fer un aparcament. Avui la mort és un aparcament de vehicles, una urbanització de luxe amb camp de golf, una màquina que seleccionarà música, imatges, paraules vint-i-quatre hores al dia. L'ambientació, la calidesa de la llum, l'escenari i el rere-escenari, els músics alegres creen en l'espectador, en l'oient radiofònic una alegria que demana que allò continue, que no s'ature, sabedors de la seua finitut. El presentador no vol fer cap discurs, no vol cap elegia i no cal, tots ho agraïm. El passat interessa, clar que sí, però com a part de la memòria, no com nostàlgia, ni tristesa. Demà potser farem una altra cosa, però ara hi som per actuar, per eixir a l'escenari, per dir la nostra, i si perdem els guions improvisarem, així és la vida: anar fent.
[@more@]
