Els resultats de la gestió del Centre Cívic municipal de Bonrepòs i Mirambell deurien fer-nos reflexionar i posar en comú les conclusions. La creació d’un contenidor cultural públic va ser rebut amb simpatia per qui açò escriu, com una oportunitat per la cultura, per la ciutadania, pel civisme nostrat.
A hores d’ara l’obertura després d’anys d’obres de la Casa de Cultura, on abans es trobara el desaparegut edifici de l’Ajuntament, es presenta aqueixa com a realització anotada en la columna dels guanys de les autoritats manaires. Així ho testimonia la placa commemorativa de la inauguració solemne que presideix l’entrada del complex juntament amb l’aparell per connectar i desconnectar l’alarma, per l’ús del qual vam ser instruïts convenientment per les forces de seguretat locals.
L’ambient desert de la planta dedicada a biblioteca és tot un signe de l’estat de coses pel que a la política llibretera i bibliogràfica es refereix. El repartiment de les sales de la segona planta a diferents associacions locals, amb cartellets identificadors inclosos, palesa tota una manera de fer política, pessebrista en part, que no defensaré ara i ací.
Tot es ven com un èxit, si més no en el camp de la inauguració. I lluny de recordar tot es fa amb diners de tots i per a tots, es porta al polític de torn de categoria superior, es descobreix una placa, es munta una xocolatada. Al poc temps, amb un fullet distribuït casa per casa, amb fotografies a tot color es recorda l’esdeveniment com un triomf: ara voteu-me.
Com li vaig escoltar dir a un professor universitari si vols canviar la situació apunta’t a una llista, presentat a les eleccions. I no hi ha altra. Pots expressar la teua opinió en els mitjans més diversos, aquest per exemple, pots calfar-te la boca, accelerar el teu cor, però t’has de mullar si el que vols és una altra situació. El joc va com va.
Va com va i aquest any electoral molts poden perdre la feina, una bona feina, i d’altres poden trobar la de la seua vida. En part aquesta és la causa de l’enrenou que ens envolta. Sí, hi ha un plantejament ideològic, sí, hi ha una adscripció partidista, però la feina i el sou s’imposen en la determinació de molts, en el fons, per presentar-se. De la política n’ha transcendit això, ara és un treball segur, i amb un poc de sort pots cotitzar el suficient per tenir un bon passar.
Tornant a la Casa de Cultura, una línia de reflexió associada a la Cultura, ordenada des de les institucions locals, és la del model de gestió, la del projecte. Em sembla el model pot ser ja qualificat de privat, en tant se’ns anuncia un concurs per la gestió de la biblioteca, en tant associacions de ciutadans, sense ànim de lucre, ofereixen la seua activitat en part del complex. Una coneguda comentava els regidors tenien un model pròxim a l’autogestió, afirmació que referma l’absència de funcionaris a l’edifici, l’obligació dels usuaris de netejar les dependències que facen servir, el repartiment de claus per tothom, fins i tot dels comandaments de l’aire condicionat.
Quan després d’alguna dècada ja, de governs elegits per sufragi universal, se’m diu que s’ha de constituir un consell d’associacions, tot i reconèixer les virtuts de la proposta, no puc deixar de neguitejar-me, tot observant la idea repetida programa electoral rere programa electoral des del principi dels temps de les conteses electorals post-franquistes.
La realitat cultural del poble ha estat un poc anar fent, anar fent seguint el fil, em sembla, dels dinàmics finals dels seixantes i setantes. I no defense jo ara que la corporació municipal espentara la creació d’associacions, ni done més subvencions a tort i a dret, en tot cas que l’administració done suport, complemente programacions, plantege usos racionals dels espais.
Per què serà que darrere la presència de polítics en diferents àmbits de la vida del poble sempre veus un ànim vigilant, una pretensió electoral? Sempre disposats a posar-se la medalla, sempre comparant-nos amb l’altre o l’altra, acabe pensat no eixirem del cercle viciós de la competició, que mai plourà a gust de totes i de tots. La condició humana té aquestes coses.
Ens trobem ara en una nova cruïlla, en un temps d’examens i el soroll de fons és considerable. D’entrada només semblem disposats a escoltar als nostres o a les nostres. Saben també es trobaran, sinó als tribunals, sí al saló de plens.
