Al meu poble a la porta de molts edificis encara penja aquella placa que recorda la vivenda s’acull a los beneficios de la Ley de 15 de Julio de 1954. El jou i les sagetes acompanyen el recordatori i milers de vegades, des de 1975, hi han entrat els veïns, que o no l’han vista o no n’han fet res al respecte, ells sabran.
Darrere la fotografia solemne d’un pacte per lluitar contra el terrorisme s’amaga, o així ho interpretem alguns, la restauració de la cadena perpètua. Els dos grans defensors de la Constitución española semblen haver oblidat aquell article que parlava de la finalitat de les penes privatives de llibertat. El terrorisme, sembla, ho justifica tot. Com l’imitador de l’ex-ministre d’allò interior amb l’etiqueta això és ETA s’expliquen moltes accions.
S’ha obert el debat polític, és cert, però mentre, pense, la corrupció és la manera de treballar de l’administració, la connivència espenta l’actuació dels poders públics, els poders econòmics fan caixa. Els advocats que ahir assessoraven bancs, avui assessoren estafats i estafadors. Els voltors tornen amb altres plomatges, semblen aus més atractives, però és això sols: aparença.
Ministres del dictador no seran detinguts per ser jutjats (allà), per decisió d’un altre jutge (d’ací), encara algun d’ells desvergonyidament lloa la figura del cabdill, traient pit, reconeguent-se fill de qui és fill.
A les cartelleres es projecta una tímida aproximació al silenci de la societat alemanya envers els nazis després de la Segona Guerra Mundial, m’ha recordat allò del Nascuts culpables, el nostre silenci hi és, com esperant la mort dels supervivents, dels còmplices de la barbàrie, la manca de preguntes, la desaparició de les respostes.
Un silenci que talla com l’aire d’aquestes nits d’hivern: post-franquisme.
