Tranquil·lament, abillats amb roba còmoda, acaronant una copa de vi, repassen l’actualitat i deixen molt clar són bona gent, que volen el millor pels altres, que tenen limitacions però que són garantia d’ordre. Ordre senyors, ordre per damunt de tot!
Se’ls dóna tan rebé fer teatre, se’ls dóna tan rebé allò del posat agradable i cordial, del fenomenal. Parlen entre amics, que s’ho poden dir tot, de plena confiança, saben què volen, saben el que són. Tan contentos vosaltres, de viure en el millor dels mons possibles. I tan macos vosaltres abraçats pel sofà ministerial, en l’estança on es filtra una llum agradable, càlida.
Però darrere els vostres esguards endevine un bri de comèdia, sembla escapar-se el reflex tèrbol de la claveguera, la pudor de l’inframón que habiteu . En articular les frases intuesc el posat postís, l’articulació forçada, la pronúncia impostada. Els somriures contenen una riallada burleta, que guaita impudorosa a les galtes enrogides.
-Sí amics, que bé, que bé que estem! És que no entenc què volen ara aquests de la protesta i la manifestació.
-Doncs jo tampoc ho entenc. Si fem tot el que es troba a les nostres mans per endreçar qualsevol ensurt.
-A més els indicadors apunten a la fi de la crisi, a un creixement imparable. Nosaltres i els americans som els únics que creixem de manera clara.
-Un poc més de vi?
-Clar, vinga. Per què brindem?
-Per nosaltres, per no perdre aquesta energia que ens ha fet reeixir sempre!
-Per nosaltres!
-Per nosaltres!
Fine dell’opera
