Un poc abans del que ve essent habitual la monstruosa megafonia de l’Ajuntament convocava a tots els veïns, entenc que també veïnes, a la inauguració del que vindria a ser una Casa de la Cultura. El reclam: es convidarà a xocolata i ensaïmada als, a les assistents.
Així les coses, tanta alegria en la despesa pública no pretenia altra cosa que atreure públic al primer acte de campanya electoral, previ repartiment dels nous espais entre entitats culturals del poble, biblioteca pública inclosa, en el que un interpreta com a privatització descarada de la «cosa pública».
Si ho he entès bé: es tracta de què això de la cultura és cosa d’associacions i prou, fins i tot tota possible coordinació es redueix a la presència de les autoritats, la concessió d’una subvenció, posar a disposició locals públics, organitzar actes conjunts sota presidència dels regidors i regidores, el lliurament d’una placa commemorativa. Cert que no és poca cosa, però segurament deuria ser «una altra cosa».
Ignore si les personalitats inauguradores van participar a l’àpat servit en una freda plaça de formigó a punt d’entrar en les hores fosques de la jornada, però que va atraure el personal sí que ho puc afirmar, no falla mai allò del «hi haurà picadeta». Entenc una part del cens valora molt aquest tipus d’acte cultural, pràcticament l’únic en què hi participa, entenc s’organitze en les vespres de votacions senyalades: el polític, sabut ell, sap corre el risc de la «suspensió» de la inauguració en campanya legal i s’organitza amb temps.
