S’acosten les eleccions i volen eixir a la tele. No hi ha més. Ara és l’hora que hem llegit propostes assenyades d’articulació d’una altra Ràdio Televisió Valenciana, s’ha presentat una iniciativa ciutadana a les Corts i en Rus i en Fabra presenten les seues intencions.
Lluny de proposar-nos la desaparició de la província, el seu President vol muntar ara una tele-taifa. Lluny de posar ordre en la liquidació de l’anterior televisió autonòmica, el cap del govern regional vol telenotícies comunitaris.
Em sembla tot plegat nous episodis d’Agafar-me al poder com puga, la sèrie de disbarats que compta ja amb reeixits capítols del despropòsit com ara Senyes d’identitat i La nostra consulta sobre el valencià a les escoles, sense oblidar-me de l’èxit d’Allò meu és el caqui protagonitzat pel ja imputat senyor Cotino.
L’emigració, el turisme, la crisi agrícola, el desmantellament industrial, el triomf incontestable del bilingüisme (castellà-anglès), la pèrdua d’entitats financeres, l’absència de mitjans de comunicació en valència, el deteriorament de l’ensenyament públic, la desfeta medi-ambiental, van dibuixant un panorama que s’acosta cada vegada més al de la terra cremada, on serà força difícil sembrar.
Les maniobres televisives de les últimes hores em semblen pura desesperació, una eixida sense trellat, apressada. El temps va en contra seua, la precipitació no serà bona companya els propers mesos i el ridícul passarà factura amb més contundència. De segur que encara en maquinen de més grosses, els guionistes estan en el seu moment més dolç.
