Novembre portava les pluges, el fred. Els darrers dies de platja, al mes d’octubre, havien donat uns moments molt especials, de repòs, de contemplació, de gaudi d’un espai amb pocs banyistes. Havia fet alguna cosa per perllongar l’ús de sandàlies i samarretes de mànega curta, dels texans, però ara ja tot esdevenia record, consumat el canvi d’armari. La visió de les nuvolades cavalcant sobre les teulades, de les fustes dels arbres mullades, de les branques en camí de despullar-se, el sabor del suc de taronja natural, el color roig del caqui madur, tot plegat, certificaven el pas d’estació, la mutació d’ambient, de temps irreversibles.
Al matí els estornells poblaven, amb llur cant entre mandrós i desficiós, antenes i terrats, em va semblar prop nostre havien instal·lat un niu. Definitivament uns operaris municipals amputaren les arrels de la vella palmera de l’asfalt del carrer, entre nosaltres ens preguntàvem, albirant una resposta, què farien ara al buit deixat. Dins meu creixia aquella sensació de precipici cap a la fi de l’any, cap a l’acabament del calendari, alhora que volia desempallegar-me’n sense pensar en tot el que encara ens vindria a sobre. Alhora, lluny d’antigues rutines laborals, tot el que ara vivia em semblava una mena de territori nou, on fundar-me si més no. El cansament provocat per tots els abandons m’abocava a colonitzar les hores, a intentar una altra sembra per sobreviure, d’urgència també. A més a més tractava de defensar-me davant l’allau d’informacions polítiques que interpretava com el triomf, no sé si definitiu, d’una corrupció endèmica.
