Aquesta mania nostra de compartimentar-ho tot, de sotmetre-ho a disciplines horàries i organitzatives sovint pot portar a entendre que en absència de límits no som res. Efecte pervers aquest del món exposat a colps constants de telenotícies, tertúlies diverses i classes magistrals des de fòrums ben distints.
Quan el mercat sembla voler-nos vendre roba tardoral doncs va l’octubre i ens porta calor, vent de Ponent. La nostra inclinació envers la queixa fàcil ens arrossega a una mena de concepció tancada que acaba produint-nos malestar inconformista. Transformats en individus d’idees fixes, d’esquemes rígids, ens acabem perdent en laberints absurds.
Cert que de vegades hem de fer una foguera i cremar unes quantes andròmines, cert que de tant en tant hem d’aturar-nos. Davant una pluja de savis consells hem d’obrir el paraigües i continuar. Davant una corrua de missatges alarmistes caldria humor, molt d’humor, segurament també certa acció.
