El trànsit per l’avinguda m’impedia creuar-la, observava les terrasses buides entre els arbres, cert que la frescor i la foscor no convidaven gaire a seure a prendre res, ni a encetar una conversa. La ciutat se’m presentava trista, joves futbolistes entrenaven al vell llit del riu, corredors de tota classe i condició se’m creuaven atlètics, una jove vestida d’uniforme escolar esperava l’autobús a la parada del costat de la que jo em trobava. Pensava en les rates que poblen el subsòl, que alguna vegada havia vist passejar-se tranquil·lament pels carrers. M’informava del pas pròxim del transport públic per les graelles que anunciaven l’arribada dels vehicles, mirava els passatgers dels cotxes, vaig escoltar un crit. La jove d’abans semblava retrocedir contra la mampara de la parada, una rata caminava des de la llamborda que tenia prop dels seus peus envers l’asfalt. El rostre de la xica expressava una mena de sorpresa, de somriure de circumstàncies, de por continguda. A salts creuà l’animaló la via, per a sort seua no passà cap vehicle en aquell moment, desapareixent tot seguit.
Fa uns dies, al poc de despertar em vingué a la memòria una imatge d’un somni: una llarga i grossa serp recorria una sèquia plena d’aigua. Vaig associar la imatge amb la troballa d’una petita serp que vaig fer amb el pare durant l’estiu, mentre manipulàvem unes posts de regar dins un toll de la sèquia del camp de Carpesa, prop del barranc. De xiquet he sentit històries de grans serps al barranc del Carraixet, fins i tot d’algunes amb dos caps. Recorde haver vist de tant en tant les pells d’alguns exemplars vora els camins del secà familiar, també els cossos aixafats pel pas d’algun vehicle.
