Tenim límits, igual no podem anar més enllà d’aquesta asfixiant corrupció. El nostre tancat és l’únic lloc que podem habitar. Un individualisme ferotge, uns foscs interessos partidaris, estranyes relacions familiars acaben per enfonsar-nos en una vergonyosa misèria. Aleshores l’escepticisme campa a plaer. L’humor apareix com a únic salvavides homologat.
Allò que a mitjans dels noranta podia semblar una Societat Limitada, ara, en la segona dècada del nou segle, mostra veritables dimensions de Societat Anònima, fins i tot de multinacional fortament establida per aquestes terres. Aquells visionaris del negoci autonòmic han desaparegut deixant enrere un rastre de cadàvers que van somiar en un etern repartiment de beneficis. Malgrat tot, el negoci conserva sucursals obertes, comercials actius, directius a sou, servidors sol·lícits.
Per a que uns guanyen altres han de perdre, aquesta llei de vida la portem escrita al front de les nostres intencions. La malfiança esdevé esport de masses. Troba aleshores la literatura terreny per bastir, per explicar, per fer ficció. Igual la nostra màfia, aparentment, manca de la violència d’altres. Igual algú encara se l’estima per ser la nostra.
