El trenet de Sóller deixa la ciutat de Palma entre horribles construccions de formigó, barris que no diuen res, en tot cas s’allunyen de l’esperit de respecte pel patrimoni que sembla voler portar aquest singular ferrocarril de propietat privada. Prompte s’endinsa pel camp mallorquí, esquitxat de construccions, penetra la serra i guaita sobre la ciutat testimoni de les aventures del cítric, dels èxits americans, d’un neogòtic contundent.
Sóller ix de missa en arribar nosaltres, la gent es refresca a les terrasses que pertot s’escampen. Em crida l’atenció un pintor oriental fent un quadre al cavallet. Ens sorprèn un indesitjable monument franquista demanant a crits fer-lo fora de l’espai públic solleric.
El paquet turístic ens enllaçarà amb un tramvia, sobre el que la gent es llança desesperadament en tornar del port, i un vaixell per fer una visita llamp a la cala Calobra i el torrent de Pareis. El contacte amb la mar alleugereix per uns moments la sufocant calor, embarcant-nos copsem per un moment la insularitat del territori que recorrem.
Novament els turistes envaeixen l’indret, fent gairebé impossible el gaudi de l’estada en un lloc petit i monumental alhora. Un cartell recordant-nos tot allò és patrimoni de la humanitat sembla una broma de mal gust, un poc com allò del temple ple de mercaders. Un altre cartell ens adverteix amb insistència: Atenció trespol relliscós. Per si fos poca cosa, a les petites platges iots de luxe celebren privadament la descoberta.
Ja de retorn al meu país tinc notícia al torrent de Pareis van rodar-se algunes escenes de Simbad y la princesa, l’espectacularitat de la gola colpeix al visitant, no deixant-lo en absolut indiferent, malgrat la multitud de banyistes que l’ocupen.
Hem devastat el país i entre tants contemplem la decadència més trista, esdevinguts pura deixalla.
Davant la realitat viscuda dels dies de vacances decau l’actualitat entre les engrunes dels moments presents. En la buidor esbrine tot el frau.
Igual eren els dies del buidatge, igual eren els dies de cremar branques, igual eren els dies sense noms, igual eren els dies sense gana, igual eren els dies del gran incendi interior, igual eren els dies del boig renascut, igual eren els dies de l’ull vençut, igual eren els dies del somni acabat.
10 d’agost, diumenge
