Quant a mi, em vaig posar en camí per satisfer un anhel de repòs que sentia especialment en aquella època. G. Sand, Un hivern a Mallorca
Crec l’avió va entrar a l’illa pel nord. L’aeroport palmesà acollia una activitat frenètica, per la premsa vaig tenir notícia de nous rècords de visitants. En pocs minuts desembarcàrem, recollírem l’equipatge, esmorzàrem. Començava aleshores un particular viatge, barreja de turisme, intent de descobrir el que poguera ser una certa mallorquinitat, impuls de fugida d’una realitat quotidiana gastada, esforç per conèixer el país en definitiva.
Si en altres ocasions m’he desplaçat en taxi fins l’allotjament des de l’aeroport, en aquesta ocasió triàrem l’autobús urbà. La presa de contacte amb l’empresa municipal de transports de Palma, EMT, preludiava el que anava a ser moure’s per ciutat: vehicles atapeïts de gent i equipatges, calor, xofers malcarats, trànsit dens, segurament això és el transport urbà.
Preteníem acostar-nos a l’estació inter-modal per deixar-hi els equipatges abans d’instal·lar-nos a la residència de la UIB i tenir un primer contacte amb la capital del país. Així ho vam fer: sense el pes de les maletes ens endinsàrem als carrers del centre històric, deixant enrere l’estàtua eqüestre del rei en Jaume I, punt de trobada de la meua darrera estada a Palma, punt de partida de vàries caminades per la Serra de Tramuntana entre Sóller i Valldemossa i d’una fotografia de grup que publicara la premsa local.
El riu de turistes feia seus els carrers sant Miquel i Oms, perdent-se fins desembocar a la plaça Major i la Rambla, entre botigues, venedors ambulants diversos, escultures humanes. Les nostres passes ens portarien fins el convent de sant Francesc, on visitàrem el claustre i l’església, atorgant una especial atenció al sepulcre d’en Ramon Llull.
La calor es feia sentir cap al migdia amb força, en dinar pensàrem recollir l’equipatge i adreçar-nos-en cap al que seria la nostra casa durant els dies illencs. El metro en direcció nord ens acostà al campus universitari, enmig d’un secà mig abandonat de garrofers, ametllers, molt prop de la Tramuntana, camí de Valldemossa; ciutat universitària solitària, fantasmagòrica, habitada per devots del culte al cos, que ocupaven les hores a les instal·lacions esportives.
Hi desférem l’equipatge, ens familiaritzàrem amb l’habitatge estudiantil, sonà el violoncel de na Natàlia Gutman interpretant una sonata de Bach…
