A aquestes alçades del senyor Pujol no ens deurien espantar segons quines coses. Aquest supervivent té comptes pendents, són massa anys al poder, són massa silencis i complicitats que tenen un preu, que amaguen misèries i corrupcions diverses. Només li resta l’honorabilitat de desaparèixer de l’escena pública, muntar en el cotxe dels vidres foscs i no tornar a aparèixer mai més: prou de lliçons de moral, d’ètica, d’omplir-se la boca parlant de país.
Un no pot deixar de relacionar la confessió Pujol del moment de la qüestió catalana, és clara l’oportunitat de portar als mitjans de comunicació la icona Pujol en aquests dies previs a la trobada Rajoy-Mas, previs a un 11 de setembre reivindicatiu, a la consulta del 9 de novembre. L’altre nacionalisme, el constitucional, el bo no ha dubtat un sol moment en identificar la corrupció del sr Pujol amb Catalunya, ha obert foc d’artilleria contra l’independentisme amb la munició de sempre: Pujol és Catalunya, Pujol està podrit, Catalunya està podrida. I açò, ho saben, fa mal, molt de mal.
Ara ja sabem de què en parlaran els presidents dels governs estatal i autonòmic demà: del cas Mas. Demà li toca a vostè sr Mas, sí, li van a cantar les quaranta a vostè, de referèndum o consulta ni una paraula: Deixi de fer-se el líder del poble català, d’agafar-se a la senyera estelada guiant-lo, perquè li estem investigant; si no volen perdre la feina, vostè i els seus, facin bondat, li amollarà en gallec comprensible el sr Registrador de les Espanyes. En Rajoy sap de què parla: de corrupció, de sobres, de micròfons.
I el cop és seriós, molt seriós perquè la confiança que els catalans li van fer al President Pujol era molt gran, qüestió de fe, de paraula catalana, de molt de seny. Les ganes de participar en cadenes, manifestacions per la «V» de victòria van a eixir-ne molt tocades, com a mínim les dels pujolistes, que no en són pocs. El càncer amenaça d’extendre’s pel cos convergent, qui sap fins a quines conseqüències. No crec que deixen a en Junqueras al capdavant de tot plegat per governar el país: Eso no pasará «never». Ha quedat clar al Congrés del PSOE que independentismo és una de les paraules prohibides. La línia roja és el referèndum, o preguntar, o la sobirania nacional, o la pàtria comuna i indivisible.
