Nus de comunicació, capital on s’ha concentrat la població provinent de moltes comarques aragoneses, avui despoblades, seu de les administracions regionals, capital d’un país antic. Arribe i m’en vaig amb un tren del segle XXI que circula per unes vies del XIX, arribe i m’en vaig entre les restes d’un paisatge que encara lluita per una certa dignitat, bé que desfigurat per una lluita desigual contra l’abandó.
Les estacions del recorregut són un rosari de pèrdues, un calvari de caigudes i desil·lusió, restes de derrotes polsegoses. Els pobles apareixen enmig del paisatge tot evidenciant una supervivència residual, els camps es succeeixen conformant un tapís de daurats, grocs, verds de vinya i carrasca, d’argiles potents, de blancs salnitrosos.
A la ciutat manya ressonen la guerra del Francés, les reivindicacions hidrològiques, provincianismes del dinou, regionalisme ben entès, autonomisme constitucional, arquitectura d’exposició universal. Triomfa la tapa i el vi, la terrassa, l’ordre urbanitzat, els individus aïllats, les celebracions coents, el consumisme fàcil. Cert que han aparegut les bicicletes i els carrils per bici, un tramvia de línia única com a graciosa concessió del progrés europeu, però els fums dels vehicles es respiren arreu. Contemple monuments recuperats, però el discurs és fluix: tanto monta, monta tanto…
Enmig de tanta destrucció, de tanta sequera, de l’espai devastat la ciutat es presenta com un nus, una cruïlla, entre Castella i Catalunya, entre Espanya i Europa, una llançadora de moderns trens entre les dues grans capitals de l’estat, plataforma logística de mercaderies. Les quatre barres d’Aragó marquen arreu una història potent, un relat que té encara certa presència, segurament per generar adhesions i identitat, però també trencador de lligams amb territoris de l’antiga Corona que portara el nom del país. Pense desequilibra Aragó no pensar-se, també, autònomament, idependent, ja decantat al madrilenyisme general la seua crisi mostra avui els mil bocins de les seues cultures. Allò divers que els haguera fet forts i rics s’escampa de nord a sud com les restes d’un cos estripat per la metralla.
Es nega el nom de les altres llengües, perdura el somni de foradar el Pirineu per Canfranc per no passar per, el turisme salvador és la nova religió, voltors de les finances sobrevolen clubs de futbol, infraestructures abandonades. També han triomfat el centre comercial, les curses esportives, els ponts espectaculars, mentre un autobús «turístic» dona voltes sobre l’asfalt a més de 35 graus de temperatura i un modern funicular resta aturat sense gràcia sobre l’espinada d’uns dinosaures acabats de desaparèixer.
Hem estat incapaços d’emplenar de vida immenses infraestructures aparents, ens ha esclatat sobre la cara una bombolla de formigó que ha deixat els rostres completament desfigurats i els membres inútils per molt de temps. Deu ser temps de pensar, de rehabilitar també, de guarir el malalt.
