Cert que no em fa gràcia una habitació d’hospital, cert que els televisors orientats als llits dels malalts tampoc. Ara, aquesta «croada pro crucifixos sí o sí» em fa una miqueta que pensar. Si el malalt vol una creu, un retrat de la mare de déu, del Crist o de qualsevol sant o santa em sembla fantàstic, no seré jo qui pose cap objecció a muntar-hi un altaret domèstic. Si el malalt pertany a una altra confessió doncs que obre en conseqüència.
Els croats que acusen de fonamentalistes als abolicionistes com a perla els solten allò de nacionalistes (¿no espanyols?) i comunistes. Acusacions que acaben revelant que de religiós els seus prejudicis tenen poc, més prompte tocaria qualificar-los de polítics. Que se sàpiga no es pretenia substituir els símbols cristians per senyeres ni mapes emmarcats dels països catalans. Em sembla tot plegat una acusació clarament ofensiva per aquells catòlics que sí en són de nacionalistes no espanyols i comunistes, conductes encara no pecaminoses segons el dret canònic, ¿o sí?.
Cert que les creus no en transmeten de malalties, ni infeccions, però dubte si de vegades les religions no afecten, en alguns casos, seriosament la salut de les persones, provocant trastorns preocupants. Només cal que mirem la història i totes les barbaritats que s’han portat a terme creu en mà o al pit.
I més que tractar d’expulsar als creients de la vida pública amb la supressió de creus dels espais públics del que es tracta és de posar-les on pertoca, almenys en un estat aconfessional, que és a l’espai privat.
