Havien penjat les banderes dels balcons, algunes amb bou Veterano inclòs, s’arreplegaven al voltant de pantalles de televisió instal·lades al carrer. Els mitjans de comunicació havien posat tota la carn a la graella, les marques de cervesa lluïen samarretes roges i rostres d’esportistes, els cotxes s’anunciaven per les estrelles de la selecció, era el moment de canviar de televisió i subscriure’s a un canal de pagament. Els seguidors de la roja es fregaven les mans, decidits a refermar la superioritat futbolística, a continuar una era gloriosa de colps de peu al baló sobre superfícies de color verd. Allò que aconseguia una pilota no ho aconseguia la monarquia, ni els polítics, ni la república.
Arribaren a l’estadi els dels Països Baixos amb la set de revenja de derrotes passades i arribaren a la porteria espanyola fins instal·lar-hi llur campament una vegada i una altra. Els hispans s’ho miraven tot bocabadats quan el que els tocava era jugar, semblaven estabornits pel ball de xifres de sobresous i altres recompenses que no encertaven amb el xut.
Novament el que resta dels ciutadans s’il·lusionarem quan no en teníem res entre les mans, quan vivíem d’un record més que d’un esforç constatat. Paradoxes del futbol, on tantes circumstàncies determinen triomfs i derrotes. L’esport rei ens deixava orfes de grandesa, a la vora d’una abdicació de l’afició que novament es sentia traïda per les falses promeses d’un conte de fades esgrogueït. Mentre el basar xinés ja ha fet l’agost amb la venda de samarretes, banderes i demés accessoris extra-oficials, alguns s’ho miren com una nova estafa. La majoria s’ho tornarà a mirar per si de cas només fóra un miratge.
Amb l’orgull, la força, la raça, els colors no s’hi juga, estem en el terreny d’allò sagrat, estem en el terreny de certes essències intocables. I així ha de ser, supose. Qualsevol pot tenir un mal dia i amb la perspectiva s’han de valorar els resultats. Sovint preferiria l’esport tingués un altre tarannà, allunyat de la poc recomanable ràbia, de la indesitjable venjança, de la contaminant competició, de l’espectacle groller. És el que hi ha, i en segons quins moments m’és impossible desenganxar-me, escapar de tot plegat i amb la massa m’ofegue en la cridòria.
Ens en van clavar cinc de gols, com cinc coltellades que fan trontollar perillosament l’espectacle que havíem muntat per passar del canvi de cap d’estat fins al setembre, coberts d’èxit futbolístic, de silenci estiuenc.
