Certes persones són necessàries per explicar-nos com a poble, també per explicar-nos a nosaltres mateixos. En Vicent Extrems, per mi, és sense cap mena de dubte una d’elles, segurament per aparèixer en la meua existència durant els anys que deixava de ser un xiquet per prendre consciència del món que m’envoltava. Pels prestatges de casa romanen des de fa anys alguns llibres que he anat llegint al llarg del temps, amb la seua signatura, algunes revistes ara enquadernades (exemplars de Triumfo i La Calle) que passaren per les seues mans, que em donara en marxar de la parròquia.
El «cristianisme local» patí una sacsejada amb la seua interpel·lació a viure-lo amb un tarannà obert i compromès, que anava més enllà de la trona i el temple per prendre el carrer i la plaça, per fer país en els complicats anys setanta i vuitanta. La llengua pròpia va començar un temps de recuperació tímida, segurament insuficient, i dignificació necessària; el patrimoni deteriorat i devaluat va ser assumit per la col·lectivitat com a propi i portador de valors comuns. El «poble» tenia una projecció gojosa, era una aspiració on ens trobàvem tots, completament republicà, mentre eixíem del fosc període de la dictadura franquista.
Tot, absolutament tot, podia passar per un esperit crític, per una voluntat de compartir i entendre, sense renunciar a fer del coneixement el fonament d’un món nou. Aquest ésser seductor, comprensiu, guaridor amb la paraula, contradictori com tots els que se la juguen, lluitador, no deixava indiferent ningú, rector de parròquia en texans, de portes obertes, apassionat per la història i la política, pel futbol, per la vida, rector en el temps de la dita transició, despert als paranys dels moviments oportunistes, no disposat a acceptar xantatges i mitges veritats.
Ahir (per l’11 de juny) ens trobàrem al soterrar veïns que l’acompanyàrem en uns temps il·lusionants, on la seua mirada còmplice, la seua empenta van ser determinants per abastar avanços, deixar enrere foscors i misèries, si més no al nostre interior, en els nostres plantejaments. A la seua manera proposava un republicanisme que tenia claríssim allò de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, un cristianisme que partia de la renúncia i el compartir, per fer més humà el món difícil de final de segle. Vist en perspectiva se la jugava contra els valors triomfadors, contra el sistema intocable, encara amarat de totes les victòries i privilegis de la grisa postguerra.
La seua fragilitat física contrastava amb la perseverança en estimar les persones, segurament el veritable país de Vicent, persones amb noms i cognoms, rostres coneguts on reconèixer vides i fets, vivències. La seua fragilitat física contrastava amb la caparrudesa del compromís amb el Jesús transformador, alhora que senzill i pròxim. Ho ha intentat, a la seua manera ha intentat donar la vida pels altres, ha donat testimoni.
