Les maneres de fer d’en Lizondo tornen. Ací les tenim: taronja en mà, el candidat a les europees es proclama defensor d’allò valencià. Ignore la procedència de la peça exhibida, per l’Horta a finals de maig resten ja poc més que les taronges de repom, malvenudes les collites, perdudes en molts casos. Igual agafa aquest senyor la fruita per no tenir ni idea de per on tirar, sempre se la podrà menjar o fer-se un suc, li refrescarà la boca que falta li fa, però compte amb els cucs, és el moment. Quan ja es mostren les futures taronges, passada la florida, les velles es podreixen al terra.
Taronja, paella, falla, himne, coets, festa, lo nostre en una paraula, es faran servir en la llarga campanya de desestabilització que preparen. Pensen que els va anar bé una vegada i hi tornen. Per cert que aquell regne no és aquesta comunitat. I el país els continua quedant lluny, proscrit el nom, no en volen saber res. A Europa defensaran les señas de identidad anuncien, un es pregunta si pujaran també a la tribuna taronja en mà. Si ho feu en Vicente al Congrés espanyol perquè no ho ha de fer n’Esteban al Parlament europeu, a més, allò és més gran, et veurà molta més gent, que sí home que sí. Al principi s’estranyaran una miqueta, però si hi sovinteges amb la tarongeta de seguida sabran qui ets, i sobretot d’on ets: és el valencià.
N’hi haurà més, no us penseu: en prendre possessió de l’escó farà explotar una carcassa; en unes setmanes, en la festa de benvinguda del nou curs, oferirà una paella gegant als eurodiputats; plantarà cada primavera una falla a Estrasburg. No falla, aquest programa, el veritable, l’únic, l’autèntic, no falla mai. De ben segur en Cañete s’apuntarà a tot plegat i obriran Casal a Brussel·les. Temps.
