Utiel i la infantesa del protagonista centren aquesta narració que ens proposa Antonio Murgui. Ens trasllada als anys del franquisme on la vida és precària per a una majoria silenciosa que pateix estretors i misèries ben diverses.
L’ambient opressor i oprimit es transmet al lector amb tots els tons del gris d’aquell temps. La mort de la mare és el punt a partir del qual l’autor engega la seua mirada al passat. En aquell temps trobarem: la gana, la feina precària, la guàrdia civil, les migracions, els efectes devastadors de la guerra sagnant, l’escola adoctrinadora amb mestres impresentables i els que no arraconats, relacions familiars basades en la imposició i el ressentiment, morts infantils en el silenci més terrible, adults solitaris marginals i marginats, un cert progrés personal tot aprofitant les petites escletxes d’ascens social que permetia el règim, l’esforç dels pares perquè els fills tingueren quelcom millor com una consigna irrenunciable per la dignitat… una medicina carnissera, uns cacics explotadors, un treball alienador.
La presentació dels familiars com si d’una mena d’àlbum es tractés, la superposició dels plànols dels sentiments del protagonista i el relat biogràfic de cadascú d’ells ens presenta un temps al que ineludiblement hem de tornar els nascuts a finals de la dècada dels cinquanta i seixanta del segle passat, per conèixer-nos millor, per saber qui som, d’on venim. La sensació que em recorre és de tristesa, de pèrdua d’oportunitats vitals, de destrossa després d’una dictadura implacable amb tot el que s’acostés a dignitat, ciència, perpetuada, d’alguna manera, en l’administració de la que el narrador forma part.
