El principal museu de pintura del país perd elements de la seua façana. Un se’n recorda de tots els qui s’omplen la boca demanant accions per atraure visitants a la ciutat però no han tingut la decisió necessària per lluitar per uns bons gestors al capdavant del museu sant Pius cinquè, desenvolupar la cooperació necessària amb d’altres institucions per consolidar un projecte seriós de futur. Aleshores estem com estem, en plenes vacances de primavera i amb el patrimoni cultural més valuós caient-se a trossos. La xarxa que envolta el remat d’una de les torres acadèmiques dóna testimoni de la dimensió del despropòsit. Les pedres parlen senyores i senyors!
A la Filmoteca descobresc que la sala de teatre porta el nom de José Sancho, actor que ha faltat recentment. La sala de projeccions porta el nom de Luis García Berlanga, després del de Juan Piqueras. Sense cap mena de pudor la dreta local s’apropia de noms i símbols, tot reconvertint-los a la seua pròpia conveniència. A la plaça de l’Ajuntament només hi ha que veure la imatge de Vinatea, no sé què explicaran els guies, però tinc la sensació que hi ha molt que explicar sobre el personatge medieval i la seua presentació contemporània.
Al Cap i casal regnícola les voreres continuen essent insuficients per l’onada de visitants que s’hi acosta. S’han apuntat propostes per millorar la mobilitat de les persones, però la qüestió no es resol. Una reordenació del trànsit, una racionalització de l’espai, definint preferències i usos segurament milloraria l’ocupació de tot plegat.
Ho sent molt però no podem oferir més que restauració, menjar, cafè, algunes begudes locals, un bon oratge. L’escenari pot tenir racons amb més o menys encant, cert tipisme, però la transformació és de tal magnitud que la ciutat perd substància. És com el meu poble, els personatges més vells van morint, l’arquitectura tradicional es va desfigurant, el petit comerç es transforma, els usos residencials canvien, el temple es despobla de gent jove, les tradicions es perden.
Els visitants no cerquen persones, cerquen llocs, imatges, menús, souvenirs, la sensació de trobar-se en un decorat diferent del de cada dia, matèria de la que parlar i comparar… Recordant Enric, només els claustres de la capital ja donarien per tot un recorregut cultural.
Segurament el més trist també és la ignorància que de la ciutat tenen els propis habitants, unida aquesta a la ignorància sobre el país. Augmenta tot plegat amb el pas del temps i l’allunyament s’agreuja amb el genocidi lingüístic. A mesura que em faig gran constate la trinxera és més trinxera, eixir t’exposa a una mort segura, restar al fossat només et garanteix l’aire que respires, les bales no deixen de xiular a sobre teu i les reivindicacions millor te les calles.
L’urbanisme depredador sembla per un moment haver-se aturat, van creixent alguns arbres i s’obri pas certa racionalització. Tots els plans expansionistes de la dreta local no prosperen per la manca de finançament. Només interessen els grans negocis, preparem-nos per campanyes publicitàries per vendre’ns el que siga. I preparem-nos per la lluita aferrissada pels vots de les properes eleccions locals i regionals.
