El sol sembla com aparegut entre cotó, el dia neix entre el color rosa i el groc, tot plegat em recorda una explosió llunyana. Ara tornem als dies de pujada de temperatura després dels primers freds, de les tramuntanes, una treva, vaja. Bon moment per eixir a passejar, per mirar-se el paisatge, per estirar les cames.
Aquest ambient del matí i el dels crepuscles vermells contrasta amb l’ambient nocturn: als pobles ens trobarem amb solitaris rètols lluminosos felicitant-nos el Nadal o les Festes (aquest «Bones Festes» en algunes localitats l’aprofiten per a «totes les festes», juraria que en alguns roman penjat durant tot l’any); a la ciutat el desplegament recarregant de les perilles, la decoració de les botigues crearà l’escenari de la gran festa del consum.
A mi se m’ha enganxat la melodia de l’anunci del sorteig de la grossa a força d’escoltar-lo abans de veure les darreres pel·lícules al cinema. Alguns espectadors han arribat a cridar visques al dictador dels quaranta anys abans de les projeccions, el to daurat de l’ambient contrasta escandalosament amb el to gris de la situació del país, el cartró-pedra dels cantants destrossa qualsevol espurna d’esperança. Malament quan tot ho deixem en mans de l’atzar i només uns pocs en seran els «afortunats». Tot plegat acaba submergint-te en unes aigües on la natació sincronitzada t’arrossega en una dansa ja coneguda.
Pels finestrals el dia s’ofereix com una oportunitat i nosaltres esdevenim titelles absurdament manejades per forces llunyanes, o això ens fan creure. A mesura que ens fem grans ens desencantem de tot, com no podia ser d’altra manera, no demanem gran cosa per sobreviure, ens va bé una bona olla i la taula parada compartida amb els éssers més pròxims, tant de bo siguen també els més estimats.
