Avui se’n torna a parlar molt de don Carlos Fabra. Aquest personatge públic, declarat delinqüent per un tribunal de justícia, ha estat possible gràcies a la connivència de molta gent, d’algunes institucions públiques també.
Ens ha agradat molt eixir en la foto, ens ha agradat molt fer-ne ostentació d’un estatus, d’un poder. Ara ja sé tot forma part del muntatge, arriba a ser inevitable. És terrible, però és així, continuem enlluernats pel desplegament de les autoritats, per la seua exhibició gens pudorosa del que són i representen.
La bastida institucional va ser dissenyada per limitar i fiscalitzar, i sovint acaba esdevenint un fre a l’exercici de drets democràtics, al desenvolupament democràtic de la societat. Des del moment que persones, famílies i corporacions s’instal·len al cim dels òrgans de govern, d’administració, comença un estadi de corrupció que acaba contaminant-ho tot. La confusió entre públic i privat ens porta a tots a perdre la claredat dels conceptes.
Com vam poder dipositar la nostra confiança en un home al que no podíem mirar cara a cara, amagat darrere unes ulleres fosques que simbolitzaven manca de transparència?
