La veritat és que veure a la televisió un debat sobre la memòria històrica de la Guerra Civil sense participació d’historiadors professionals qualificats és un espectacle desastrós. Han passat molts anys de la mort del dictador i amb muntatges com aquest més que saber acabem ignorant, cadascú dels espectadors acaba agafant-se a les posicions que més li interessen, la polarització i l’adscripció a una postura o una altra semblen inevitables.
Localitzar els morts, identificar-los, sempre que siga possible, escoltar als familiars, mostrar el que ha passat, exposar-ho amb la màxima objectivitat, tenir clar col·lectivament que tot això no té cap trellat, que és una bogeria que mai deuria de repetir-se, evitar-ne qualsevol apologia.
Sense l’exercici del coneixement, de dir les coses pel seu nom no pot haver progrés. I ací s’han amagat els fets, s’han maquillat, s’han manipulat. Hem de formar-nos per saber. Hem de saber per viure plenament. Mentre la societat roman en la ignorància estem condemnats al conflicte permanent, a la no superació de les crisis històriques.
