L’ascens social, la baixada. La riquesa sense importar els mitjans, les aparences, la lluita per un estatus. La bona vida, la vida mediocre. La pel·lícula «Blue Jasmine» ens mostra aquest paisatge, ens proposa mirar-nos en aquest espill.
La protagonista lluita, ho ha passat malament, i li ha deixat seqüeles de les que serà difícil recuperar-se, però està disposada a iniciar de nou el camí, valent s’ha d’enfrontar amb complicacions i l’ombra del passat es projectarà en les noves relacions que tractarà d’establir.
El marit de Jasmine, el Hal, és una màquina de fer diners, camaleònic, perfectament adaptat al medi, decidit, faldiller, dominador de les formes, segur d’ell mateix, «bon vivant», decidit, prototipus del triomfador.
L’ull no té treva, des del taxista que porta la Jasmine a casa de la germana, les marques, la senyora que l’acompanya en el vol cap a San Francisco, la decoració d’interiors, tot amb la seua aportació a la història, per fer-la més plena, més completa.
Els fills de la germana des del seu món de joc i curiositat guaiten a la vida dels grans i fan preguntes intel·ligents. Quin món els espera a ells?
I, per mi, els grans moments del director aquells en què contraposa humor i drama, alleugerint per un moment el dolor dels éssers castigats per tanta desfeta personal. El rostre desfet de Jasmine, la seua solitud a un banc, les frases que se li escapen sense interlocutor, l’abandó a una vorera enmig d’un vial suburbial, l’intent d’aprendre alguna cosa avortat per un televisor groller.
La cartellera Túria qualificava aquesta obra de mestra, a mi em va bé amb «treball reeixit», molt, acurada aproximació a la condició humana dels nostres dies.
