Vaig tenir molts dubtes per anar a la manifestació d’anit. Se’m convocava a defensar la ràdio televisió pública valenciana. Si era la pública, de qualitat i en valencià podien comptar amb mi. Però si era el monstre que havia generat la Generalitat Valenciana doncs em resistia, tant com durant els anys que m’havia negat a veure els seus canals de televisió.
Ahir a València, malgrat apel·lacions a la unitat, un té la impressió que molts dels que es van servir per difondre les seues particulars accions i/o iniciatives no hi eren. Un té la impressió que ens agrada molt acostar-nos al micròfon i la càmera, però que la manifestació ja ens costa més, que els deliris festers i les cerimònies celebradores són més arrelades que la reivindicació de la dignitat col·lectiva i individual.
Veient la rebatejada cadena de televisió valenciana un dubta que es vulga abandonar el model de tele-festa, que tantes «glòries» ha ofrenat a les autoritats caciquistes d’aquest territori. Veient la rebatejada cadena de televisió valenciana un dubta d’un dia per un altre tot s’haja convertit en un clam per la informació contrastada, plural, veraç, per la participació.
No es poden dirigir a nosaltres, ciutadans, com si res hagués passat. Els crits demanant la dimissió dels polítics i dels administradors de tant de despropòsit responen a l’exigència de responsabilitat pròpia d’una democràcia de qualitat. L’exercici de l’autocrítica, d’allò més saludable, se’ns presenta ja com indefugible i quan tot es confon cal aturar-se i reflexionar.
Estem molt cabrejats, ens han enganyat ja massa vegades, hem jugat de sobra a la contemplació estúpida, hem perdut molt de temps, és cert que hem aprés moltes coses i que sabem què no volem. Tant de bo aprofitem allò aprés i ens faça més savis.
