El teatre no era ple de gom a gom. De tota manera fer cua em va alegrar, tot i constatar que hi havia interès per una obra que pagava la pena, almenys com a proposta.
Otel·lo de William Shakespeare aparegué en la nit valenciana com el gran retaule sobre la gelosia, la reivindicació de la dona i la seua llibertat personal, l’odi, la manipulació, la xenofòbia, la set de poder, les maquinacions, l’enveja, la passió desfermada.
Cal ensenyar, cal portar-hi la gent, cal difondre, exposar, cal entendre, cal llegir i rellegir els clàssics. El teatre en majúscules és ben viu i es demostra com gran gènere literari.
La satisfacció estètica, el gaudi davant les representacions es fonamenta, intuesc, en el coneixement que mai és gratuït, que demana unes bases prèvies. La ignorància ens fa molt petits i la capacitat per relacionar el que ens ofereixen art i vida ens proporciona una major intensitat de l’existir.
Aquest drama humà, aquesta lluita inquietat entre personatges memorables ens dibuixa uns models on podem reconèixer-nos individualment i col·lectiva. Els ulls i els sentits de l’espectador s’obrin per llegir en conjunt el que sovint perceben aïlladament.
