En acabar la funció algú em preguntà si m’havia agradat, ho vaig rebre com una descàrrega, perquè jo mateix no m’havia fet la pregunta, tampoc obtingut cap resposta, era com si necessités un temps per pair el que havia vist. Abans d’entrar a la sala havia llegit algunes escenes i em va ser més fàcil entrar en l’obra, però tot plegat demanava certa reflexió, aquesta arribà al dia següent després de llegir aquell llibret que vaig rebre fa molt de temps, comprat a la llibreria «Manantial», que conservava la signatura del seu propietari, amb qui per cert vam sopar feia uns dies.
La protagonista, Nora, esclata en acabar l’obra en un final memorable, i aleshores tot el que havíem viscut adquireix un color diferent. La família, la posició social de la dona, la justícia, l’amistat, la competència, la maduresa personal, les relacions afectives, la sinceritat, les relacions socials són alguns dels temes que l’autor ens proposa.
Inicialment Nora apareix com una mena de consumista compulsiva a la que el marit tracta de parar els peus, després sabrem dels seus esforços per salvar la vida del marit sense importar els sacrificis que haja de suportar, aquests sacrificis es giraran en contra seva i faran trontollar la relació, produint un fort daltabaix a la seva vida. La confiança en els altres s’esquerda fins ferir-la profundament. Tot s’ensorra, la relació amb el marit, que sembla tractar-la amb els seus qualificatius d’una manera infantil, completament lliurat a la conservació del seu «status», la relació amb el metge malalt que li declara el seu amor quan ella fa l’impossible per salvar el matrimoni, la relació amb l’amiga Cristina que per darrere farà i desfarà per ascendir. El més valuós se li escapa, i les seves accions a la desesperada no fan més que enfonsar-la, fins fer-la caure greument.
La mena de «miracle» que Nora espera és un miratge, Helmer, el marit, no està disposat a suportar el que se’n deriva de la publicitat de les condicions del xantatge del creditor. «La prova del nou de l’amor» desvetlla la fragilitat de tot plegat, la confiança amb l’amiga es utilitzada per aquesta per «pactar» amb l’antic amant. Nora esdevé una nina que tots es van passant de mà en mà i que quan destorba volen abandonar en un racó de la seva casa. Davant d’aquest menyspreu només li resta tirar pel dret: qüestionar-se, qüestionar-ho tot.
En assistir a aquestes representacions a teatres públics valencians, un no deixa de lamentar-se per la manca de freqüència en la representació dels «clàssics» i per la «marginació» que pateix el valencià. És tan potent el teatre i tan necessari i tan fantàstic! Ens pot aportar tantes coses que la seva reivindicació s’ha de mantenir forta i constant.
