Poseu-me la medalla. Poseu-vos les medalles

Medalles. No importa què fa, quin esport practica. Importa que ha guanyat una medalla. Importa que augmenta el número de medalles de la selecció. Una més. Situar-se per davant de o a l’alçada de. Competir esdevé quelcom reconegut, i la imatge de la nació entre les altres nacions del món mundial resta fermament reconeguda. Prohibides les banderes de les nacions sense estat a l’estadi, prohibida tota manifestació de discrepància al circ contemporani. Els locutors de la tve fan apologia dia i nit de les conquestes dels seus homes i dones destacats. Hom parla de nacionalisme i no se’n veu d’altra cosa des del primer dia, deu de passar com amb el colesterol: hi ha de bo i de dolent, i aquest “colesterol olímpic” deu de ser el bo. Per acompanyar-los, als nostres, en grans pantalles instal•lades a qualsevol racó barer podem seguir en temps real les atlètiques evolucions. No esteu sols, el poble és amb vosaltres. No en tenim ni idea del què feu però ens representeu i estem al vostre costat, guanyeu, guanyeu medalles. Alhora qualcuns ciutadans pengen banderes estatals als balcons o les planten al terrat o a la finestra, banderes que sospite “made in China” i que amb el pas dels dies perden sospitosament el color. Si ells triomfen nosaltres ho exterioritzem amb alegria i, això també, molt d’orgull. Finalment l’esport que triomfa és el “sofing”, allò del mirar a la pantalla el que siga, des del sofà de casa, que futbol, doncs futbol, que atletisme, doncs atletisme i després apareixen sabuts de tota mena, sense haver xafat mai un camp de res, cap estadi, que us donaran classe de tot. Poseu-me la medalla que diria el poeta, poseu-vos la medalla que diria el màgic “Andreu”.

Tweet